Eugeni Roselló ha tornat. El gran ultra trail runner ha passat un temps en l’ombra a causa d’uns insofribles dolors en els peus als quals ha estat complicadíssim posar-li remei. Però la seva essència de guanyador sempre ha estat aquí: ha estat superar per fi les dolències i tornar a brillar amb llum pròpia. L’escenari d’aquesta esperada tornada ha estat res menys que la Transgrancania, en la qual ha fet una excel.lentíssima 3era plaça.

Sortia sabent que els peus no li anaven a fallar perquè així l’hi havien demostrat els últims tiratges llargs. Sortia motivadíssim perquè per fi podria demostrar qui és en realitat Eugeni Roselló. L’única cosa que podia ocórrer és que la sort la fallés… I li va fallar, però ni això va poder amb ell.

De seguida va donar-se el tret de sortida de la Transgrancania, Eugeni Roselló ja es va col.locar al capdavant de la cursa, al costat de dos companys (i rivals) més. I allà va seguir, còmode, fins que el km 30 va arribar una inoportuna caiguda. Afortunadament no es va fer mal, però les complicacions van venir per un altre costat: en caure se li va trencar la pantalla del GPS i aquest va deixar de funcionar. Ja no podia córrer sól. Va haver d’esperar als següents corredors, que van resultar ser l’italià Lucca Papi, vencedor de l’any passat, i el mallorquí Toni Contesti. Així van seguir junts, ajudant-se mútuament, fins al km 180 aproximadament, en el qual Eugeni va intentar atacar al costat de Lucca per donar caça als primers, però aviat es van adonar que era una tasca impossible: els portaven massa temps.

Així, els tres corredors van creuar la línia de meta tal com havien fet tota la prova, l’un al costat de l’altre, i van compartir un lloable 3er lloc.

Malgrat que, si no arriba a ser per la desafortunada caiguda, potser hagués fet un encara millor resultat, l’Eugeni està més que satisfet amb l’obtingut: primer, perquè simplement és excel·lent; segon, perquè necessitava sentir que està definitivament guarit dels seus dolors de peus.

Ni que dir que l’energia natural dels torrons de Vicens Sport va estar a l’altura, però és que l’Eugeni mai tem la fallada en aquest aspecte perquè sap que és impossible: recordareu que, gràcies al consell del seu oncle, expert muntanyenc que va regentar un refugi de muntanya durant molts anys, va ser un dels primers esportistes a menjar torró per competir i entrenar!

ENHORABONA, EUGENI